Definia Joan Fuster el temps com el creixement de la
barba mentre dormim.
Hi passa sense adonar-nos-en i
sense que hi participem. El pas del temps forma part d’aquelles coses
inevitables.
Mentre dormim no
podem evitar que ens creixi la barba, però és del tot evitable que ens afaitin.
Afaitar-nos és una
acció que espanya practica amb normalitat rutinària i la cosa s’ha fet tan
habitual que no cal que estiguem dormits del tot, amb una mica d’endormiscament
en tenen prou per a fer-ho i aprofiten les estones de son profunda per treballs
de més envergadura com ara, passar-nos el ribot, xollar-nos com a bestiar o
amputar-nos qualque membre.
De seguir així, el
dia que els catalans ens despertem no ens reconeixerem, que al capdavall és la
pretensió d’espanya i per aconseguir-ho posen totes les traves imaginables i en
tots els camps de la nostra vida; en els mitjans de comunicació, la llengua,
les institucions, la història…i també a la principal carretera que ens
comunica; rotondes a desdir, travesses de vies urbanes, semàfors, trams de 50 i
40 km hora, obres abandonades des de fa
anys, ports farcits de camions amb un sol carril per banda…
Això és el que en
aquest viatge hem pogut constatar. Per anar a València, la segona ciutat del país
a 350 km
de Barcelona, hem trigat 6 hores . L’alternativa era pagar 36 € i escurçar-lo dues hores, però teníem temps i
nos ens abellia l’afaitada.
Tanmateix pagava la
pena, es tractava de retrobar vells companys de lluita, retre homenatge a Joan
Fuster i assitir a un acte unitari de l’independentisme català que ens permeté
aplegar il·lusions en un somni de llibertat, un bell somni per l’acompliment
del qual ens cal estar ben alerta.
